diari atemporal i interestel·lar

Eixe és el percentatge de frikisme que tinc, segons El Friki Test. Corrobora la teoria indicada per Xavi-Wan, tenint en compte que sols he marcat unes 40 caselles del test (mireu l’extensió del test i ho comprendreu), i no com altres, que segur que n’han marcat moltes més xD.

Que raro venint d’un informàtic, no? En realitat eixe test es molt friki, quasi geek. Tots som frikis d’una o una altra manera, cadascú en el seu camp. El que passa és que els informàtics tenim més papeletes que ningú per a ser-ho. En realitat no em considere friki perquè és una paraula massa extrema. Hi ha coses que m’agraden molt, però més que friki, jo em definiria com a apassionat. Però clar, com que utilitzar termes anglosaxons és el que mola… deixem-ho així, si voleu.

Potser a molta gent que puga llegir açò li sone extrany, nou, o no n’havia sentit parlar molt. Però per als que vivim “on line” i ens movem per certs àmbits, hi ha un tema que està a les primeres planes des de fa prou de temps. Parle de la propietat intel·lectual (terme semànticament discutible), dels drets d’autor, del copyright, dels moviments contraris (copyleft, cc, …). És una història que ve de llarg (però de molt llarg).

L’avanç de la tecnologia sempre ha permés un millor i més econòmic acces a la cultura (penseu sino amb l’aparició de l’impremta, de la fotocopiadora, …). Ara ens trobem en un moment en que qualsevol obra cultural (musica, llibres, fotos, cinema, …) es pot gaudir d’una forma molt fàcil, i fins i tot, GRATIS. Però hi ha gent a qui no interessa que la cultura arribe a tothom. Bé siga per raons ideològiques (un poble cult no és tan maleable com un poble ignorant) o per econòmiques (i ací és on anem) sempre s’intenta entrebancar l’acces a la cultura.

Concretament vaig a centrar-me en la música. La música fa milers d’anys que existeix, sempre ha existit. I tanmateix, hi ha gent que hui en dia s’empenya en dir que s’està morint. Però curiosament, aquestes tesis van nèixer el mateix dia que es produí un fet insòlit: la música va passar de ser quelcom abstracte, eteri, a ser matèria (un disc de vinil, per exemple). I clar, com tot objecte físic, hom no pensa en altra cosa que en treure-li benefici econòmic. Fou aleshores quan van començar a aparèixer les primeres societats de gestió de drets d’autor. En un primer moment, tot correcte, es distribuien els discos, es cobrava per ells, i tothom feliç.

Però va aparèixer el casset (avanç tecnològic). La idea de que es puguera copiar un disc de vinil a una cinta de casset era algo que aquells qui obtenien tot el benefici (discogràfiques, productores,…) no estaven disposats a permetre. I així ho van fer saber. El seu principal argument era que fent còpies a casset, la música acabaria desapareixent (no vos sona el discurs?). Doncs bé, per a paliar l’efecte que la còpia casera produïa en les butxaques dels senyorets, es va introduir un concepte que segur que vos és familiar: el cànon. Impost revolucionari, injust des de qualsevol punt de vista, tant o més que l’IVA. Vos sorpren que el cànaon faça tant de temps que existeix? Doncs sí, es graven les cintes de casset, les de vídeo (VHS), i ara, com tots sabeu, els soports digitals.

Després, va anar passant el temps, i va sorgir el disc compacte o CD. La història es va tornar a repetir amb la comercialització de gravadores de CD. Va passar exactament el mateix, i al final, es va imposar un cànon als CD’s.

Ens trobem més o menys a l’any 1998. S’ha mort la música? Jo diria que no.

Però ara, en l’actualitat, les tecnologies han avançat tant que han fet que el model de negoci de les discogràfiques quede desfassat. Hui la música no es un tros de plàstic, ni una cinta magnètica, no es algo que es puga tocar amb els dits. És un fitxer d’ordinador, una ristra d’uns i zeros, és algo lògic, intangible. A més, té una propietat molt important, i és que es pot duplicar sense cap cost. Això, junt amb el desenvolupament de les comunicacions a nivell global, han fet que l’accés a la música siga algo trivial.

I ara l’amenaça és més gran. Ja no hi ha prou en imposar un cànon, i això que han intentat posar-lo a ordinadors, discos durs, connexions a Internet, … Contra açò no poden fer res. Perquè el món ha canviat. Hem deixat enrrere una època nefasta. Ara pots triar qué vols sentir, i com ho vols sentir, fins i tot on ho vols sentir. Ho tens tot a l’abast, i no has de donar explicacions a ningú.

Per això les discogràfiques i “suciedades de gestión” fa temps que estan inmerses en una guerra contra els internautes. S’han aliat Han comprat els governs i els han llavat el cervell. Saben que, o canvien, o no tenen res a fer, i s’agafen a tot el que poden. Per moltes trampes que ens posen, la tecnologia seguirà avançant, i no podràn fer res per aturar-la. I el que és més important. La música no morirà! Tot el contrari. Milers d’artistes que abans no podien donar-se a conèixer perquè no tenien darrere una multinacional avui poden usar la xarxa com a mitjà de promoció. I s’ha demostrat que és molt efectiu.

Així doncs, amics meus, no vos sentiu mal per descarregar continguts protegits. En l’estat espanyol (de moment) és legal. Tenim un accés a la cultura com mai podríem haver somiat. Però cal que ho defensem, i no podem deixar que uns lladres (aneu a Google, escriviu ladrones, i cliqueu “Segur que tinc sort” :P) ens diguen el que hem de fer. Compartir no és delicte. Podem ser més cults que mai, i no hem de deixar que ho impedisquen. Igualment, per moltes lleis que aproven, la tecnologia continuarà avançant.

Després de tot el rotllo, vos deixe alguns enllaços interessants que donen suport a alguns dels meus arguments, i il·lustren algunes situacions:

Carmen Calvo: “La creación sin la industria ya no existe”

La SGAE reclama diners a un bar per tenir una tele

Entrevista a Pedro Farré (SGAE). Segons ell, el copyleft està alentat per interesos oscurs.

L’SGAE fa pagar 518 euros a un grup teatral de discapacitats

L’SGAE demana 31.000 euros a una radio de barri

El copyleft explicat als nens. Per a desmuntar alguns equívocs

Siempre Ganamos Algunos Euros

Més, i millor als blocs de Jorge Cortell, David Bravo, i a menéame.

Be, crec que m’ha quedat prou apanyat l’article, prou senzill i divulgatiu. M’ha costat uns dies escriure’l, i hauria inclòs més coses, però no volia fer-lo molt llarg. Què n’opines? T’ha quedat clar? Tens cap dubte? No dubtes en comentar qualsevol aspecte ;).

Mireu que pintes, no em direu que no son genials?? Això sí que és hard rock de la pata! Com m’agradaria haver-los vist el desembre passat, tenia l’entrada i tot, però per motius personals no vaig poder anar. Espere que tornen a passar prop d’ací algun dia. Mentrestant, God bless Youtube

Molt al final, això sí, pero guanyarem. I guanyarem perquè som els millors, i tenim les eines i la gent suficient per a aconseguir-ho. Cap empresa, per molt gran que siga, té al seu servei un equip tan gran de persones i màquines. I cada vegada tenim més arguments a favor.

L’últim, avui mateix. Acaben de trobar un virus que afecta al sistema Mac OSX. El primer! Molta gent reconeixia l’estabilitat i fiabilitat del sistema de Machintosh. Be, cal dir que no l’ha perdut, continua siguent molt bo. Però ja ha donat un símptoma de debilitat. Ara que estan en plena metamorfosi al cor dels seus ordinadors, i tant com s’esperava el seu flamant MacBook, aquest pot ser un pal important. Segurament el bug es resoldrà en poc temps, pocs dies tal volta, però ja ha deixat la porta oberta per a que crackers de tot el món es posen a buscar-li les pessigolles.

Total, que el sistema més invulnerable ja sabeu quin és. I tal com fa la selecció natural, quedaran els més forts. Si no fora perquè aquest món el mou el que el mou, ja faria tems que hauriem caigut del burro. Però ja vindrà, no patiu…

Aquest cap de setmana he fet la primera eixida de la temporada de muntanya. Vam anar a Vallter amb l’intenció de fer algun corredor de neu. Per proximitat i seguretat, al final ens vam clavar en el canal Paralímpics, on ja vam estar l’any passat, però aquesta vegada vam fer una variant.

Els dos primers llargs van ser molt bons, amb unes semi-cascades prou xules que es feien fàcilment. Després hi havia un parell de llargs de neu dura, un poc menys entretinguts, però be. El penúltim llarg tenia una cascada prou ben feta que va ser molt xula de superar. És increible la sensació de trepar per una cascada de gel, que es tan esvarosa, i vore com els piolets i els crampons s’agafen amb tanta força, que després costa treurel’s. Per no parlar dels cargols de gel, que es claven amb una facilitat increíble, i és quasi impossible que se’n isquen si no és descaragolant-los.

Al final vam arribar dalt a les 14:30, i havent pegat un mosset, vam començar a baixar, amb ràpels de 60 metres, fins un total de 7 (uns 300 metres). Total, que arribavem al cotxe a les set de la vesprada, quasi dotze hores després d’eixir. Vam anar mon pare i Ricard (una cordada) i Ismael i jo (una altra cordada), i això va fer molt lent el descens, ja que haviem de baixar d’un en un.

Avui diumenge pensàvem anar a esquiar, com havien fet ma mare i el meu germà el dissabte, però estava plovent i feia molt de vent, i un autobús s’havia quedat creuat a la carretera pero no dur cadenes, i no es podia pujar. Total, que a les 10:30 hem començat el viatge de tornada. Podriem haver fet alguna cosa més, pero be, n’estic satisfet ;).

Ah, he penjat algunes fotos, de la meua càmera. En tindre les demés ja posaré més.

Des de fa unes hores, als navegadors de tot el món podem escriure açò:

Estan en marxa la web de la Generalitat de Catalunya, Tarragona InterNET, i alguna més. M’alegre, la campanya ha sigut satisfactòria. Enhorabona companys!

PD: Ara vindrá el tio Blasco a recordar-nos que vol un .val (clar, com que ara jo no parle català, sinò idioma valensiano…xD)

La companyia de teatre Pot de Plom està de gira per l’Alacantí. Aquesta nit al Clan Cabaret (darrere del mercat central d’Alacant, Capitan Segarra 16) a les 00:00h Xavi Castillo representarà El Chou.

A més, la setmana que ve (dies 17, 18 i 19), al teatre Arniches representaran L’Estrany Viatge. Vos recomane que aneu a vore’l, és molt bo. I per a mostra, ací teniu un vídeo de presentació de l’obra.

I finalment, el dia 29 de març, en el Paranimf de la Universitat d’Alacant tornarà a actuar Xavi Castillo amb El Chou.

Si podeu, aneu, que no serà per dies…

Ja s’ha acabat. Ha costat, però m’he fet amb ella. La convocatòria d’exàmens de febrer ja és història :D. I no penseu que no ha sigut llarga… vaig fer el primer examen el dia 23 de gener, i he acabat hui! Ja no recordava què era viure sense estudiar, en les últimes setmanes he vist més als segurates de la biblioteca que a ma mare.

I han sigut sis exàmens, que no està malament. En general han anat prou bé, supose que alguna caurà (és llei de vida), però estic satisfet, crec que ho he donat tot, i això és l’important, no trobes?

Ara toca relaxar-se, disfrutar dels amics, la festa, la muntanya i tot el que calga, que no serà per coses que vull fer, que de tantes no se si em donarà temps a fer-ho tot. De moment el dilluns torne a anar al rocòdrom, que farà 2 mesos que no toque una pedra :S.

Això sí que és vida!

Via menéame he llegit un post amb imátges inèdites del Che Guevara (prou cruels, per cert). Havien estat amagades des de 1967, quan el van assasinar. I ara han eixit a la llum. La pregunta és, per què? i per què ara?

Igual perque el propietari s’està morint, i no se’n vol anar sense mostrar-les. Potser algún dia es destapen més misteris.

I tot el que arrosseguen, PSC, PSOE, … S’estan lluint.

RIP pel País Valencià (1238 - 2006)

Ens han venut al pitjor postor. D’ara en avant vivim a PPSOELANDIA.