Aquest tall de capitalistes sense escrúpols no es rendeixen fàcilment en la seua lluita per colar-nos patents de programari en Europa. Sembla que no ho van entendre be l’última vegada. I ara hi tornen. Haurem de començar a moure la maquinària de nou.
Però ho haurem de fer entre tots. TÚ TAMBÉ ETS IMPORTANT: SIGNA!
Pobres perquè d’ací un any es quedaran sense lloc a les presons. Acaben d’aprovar una llei que convertirà milions de ciutadans en criminals. Qualsevol persona que descarregue material d’internet amb copyright podrà ser empresonada fins a dos anys, encara que siga per a ús privat, sense ànim de lucre.
Continúen negant-nos l’accès a la cultura. Els governs estan sotmesos a les ordres de les grans productores musicals i cinematogràfiques. És un pèsim exemple per a la resta d’europeus.
Si alguna vegada sentiu aquest nom, i teniu oportunitat de vore’l en directe, no vos ho perdeu. Jo el vaig vore anit a la sala nave8 de Sant Vicent.
És un guitarrista virtuós nodr-americà (ha col·laborat amb Steve Vai i altres) un tant peculiar. Per a començar, no utilitza cap Ibanez, ni Jackson, ni cap super guitarra elèctrica amb pastilles EMG i pont Floyd-Rose original. Toca un parell de guitarres vintage, de la marca Dobro, com aquesta:
amb un parell de celletes al segon traste. Per supost amb un bon arsenal de pedals i multiefectes i amb un ampli Rivera.
La seua música és una mescla entre blues i rock’n'roll, amb tocs durs de tant en tant, acompanyat de doble pedal a la bateria. El més fascinant de tot és la seua manera de tocar. Utilitza els dits, i de tant en tant, una espècie de pua que es col·loca al dit gros de la mà dreta. I en la mà esquerra, que no falte l’slide al dit xicotet (que no se’l lleva mai, per tant, sols te 3 dits per a puntejar). Tot això ben mesclat fa que aconseguisca treure uns sons realment peculiars amb la guitarra.
I a més, com a showman és molt bo també. Anàven vestits de vaquers texans, amb els seus barrets, i les seues jaquetes amb “flecos”. A l’última cançó, va baixar de l’escenari, i va fer una conga per tota la sala tocant, ens vam quedar prou impresionats.
Però això no va ser tot, la nit va donar per a més. Els concerts a la nave8 van començar sobre les 20:30 (tot i que jo encara no havia arribat) amb el grup d’un amic de Mutxamel, Nexo, que han sabut triar un bon escenari on fer-se propaganda. Després va tocar un grup anomenat Four Rooms, que feien bàsicament versions de temes coneguts (Nirvana, Stone Temple Pilots, Pearl Jam, …).
I a continuació la sorpresa de la nit: Ana Popovic. Una guitarrista increíble originaria dels balcans i afincada a Holanda. Ens va deixar a tots prou impresionats -i amb la forma de tocar també, per supost -. Era increíble com li anàven els dits, treia un so realment nítid i clar, i les cançons no estaven gens malament, i tot acompanyat d’uns moviments que ens deixaren bocabadats. Al fi he trobat sentit a la frase de la cançó de Coz: puedes ser sexy como el rock’n'roll. Comproveu-ho vosaltres mateixos :
Sembla que els joves espanyols sols es mouen per una cosa: la festa. Qualsevol actuació administrativa que supose una minva en les capacitats per a eixir de festa, bufar-se, embrutar-ho tot i no deixar dormir, trobarà de seguida una contundent resposta per part del jovent. Però, a més, no serà una resposta qualsevol (concentració, manifestació, …), serà un macrobotellot (a qui no li ha arribat l’invitació per e-mail?), perquè som més xulos que un 8. És més, no cal que s’estiga debatent una llei anti-botellot ni res per l’estil, com és el cas. Ho fem perquè volem. I punt.
Mentrestant, a la veïna França, els joves intenten desesperadament (i espere que no en va) que no s’aprove una llei injústa i tercermundista. Allí sí que es mouen, ja ho van demostrar l’estiu passat. I ho continuen fent.
Per fi he aconseguit installar el plugin Gallery al servidor. És una gran aplicació per a crear galeries de fotos, amb moltes opcions, sense registres ni límits de cap tipus. És molt més còmode que haver de dependre d’una altra web (Flicrk). He començat a migrar algunes fotos, i poc a poc aniré afegint-ne més. Feu-li una ullada. Que vos sembla? Molt millor, no?
Ara resulta que el comptador de firmes pro-referrendum que hi ha a la web del PP fa marxa enrrere!! Per si no teníem prou amb el plumero que se’ls va vore gràcies a PitidoPopular, ara han demostrat que entre les 5 i les 6 del matí, el comptador resta 3 firmes…
Ahir a les 5 de la vespradaAhir a les 11 de la nit
Increíble. Pot haver algo més còmic? Llegit via Escolar.
Ahir vam estar Ricard i jo escalant al Tallat Roig (Alzira). És una penya molt gran, orientada cap al sud, amb vistes a la vall de la Murta.
Al principi pensàvem que no escalariem, perquè feia molt de vent i amenaçava pluja. Però com que el vent venia del nord, a peu de paret quasi no es notava, i poc a poc van anar retirant-se els núvols, deixant-nos amb un solet ben bo, i quasi sense vent.
Son vies molt llargues, la majoria de 2 o 3 llargs, amb una roca molt bona. Vam fer un parell de vies llargues (unes 12 xapes), que la corda sen’s quedava curta. L’última va ser un diedre amb una grieta molt bona, fent uns moviments molt tecnics i bonics.
Era la primera vegada que anava, i m’ha agradat prou.
El divendres passat vam anar (Joanra, Vicent i jo) a Castelló a vore un concert de The Pink Tones, un grup madrileny que toquen cançons de Pink Floyd. Era a l’Auditori de Castelló, un espai prou gran i modern. Vam arribar justets de temps, mentre sonaven els primers compasos de Breathe. Vam seure a la part central de la segona fila, amb una visibilitat molt bona. La gent estava en silenci, molt en silenci, fins i tot entre cançons, on sols feien un breu aplaudiment.
L’execució dels temes era minuciosa, eren molt bons músics. Tenien en compte molts xicotets detalls. Em van sorprendre molt. El guitarrista tocava molt, clavava tots els solos, i amb els efectes adeqüats, cosa complicadíssima.
El repertori, de tot. Peces clàssiques, i altres no tant. Menció especial per a Have A Cigar, que ens va sorprendre gratament, i també per a Welcome To The Machine, on el cantant va reproduir els efectes originals amb un (estroboscopi?, Theremin), que consistia en una antena que emetia ones electromagnètiques, i acostant la mà, i movent-la al voltant sonava. Increíble, encara que Vicent diga que estava gravat xD. De fet, van tocar tot el Whish You Were Here (excepte la segona part de Shine On You… obviament). També van tocar quasi sencer (excepte Any Colour You Like, crec) el Dark Side Of The Moon, amb una grandiosa interpretació de la part vocal de The Great Gig In The Sky feta amb saxo.
Va ser un gran concert. el públic (d’una mitjana de 45 anys…xD) va gaudir prou de les quasi tres hores de concert. Joanra i jo animàvem el cotarro amb palmes, alçant els braços… ah! i fent el aaaaaaaaaaaaaah!!! de Comfortably Numb (quan diu “just a little pin-prick“…), i les rises a Brain Damage…xD
Quan tinga un ratet pujaré un parell de videos que vaig fer (ja que tinc espai ilimitat al servidor ).