Que els mitjans de comunicació (tots, sense excepció) manipulen, o si més no, enfoquen les notícies d’un o altre punt de vista és quelcom que tots sabem. Però hi ha notícies que ni tan sols arriben als mitjans, be per desinterés, o perquè directament no els convé.
Així de repent el primer que em ve al cap es (com no) Canal 9. La manipulació dels serveis informatius d’aquesta casa és una cosa que supera totes les barreres del rigor, serietat i imparcialitat. Però no és aquest el propòsit d’aquesta entrada, d’això ja en podem parlar llargament un altre dia, que dona de sí el tema.
Fa uns dies vaig llegir a menéame que nou mil soldats ja han desertat de la guerra a l’Iraq. Tenint en compte que ara mateixa deu haver uns 130.000, i que les intencions del gover nord-americà són de baixar la cifra fins 20.000, sembla un afer a tenir en compte. Tanmateix no ho he llegit a cap diari, ni ho he vist a cap telediari (corregiu-me si m’equivoque, igual he sigut jo que no ho he vist), sols he trobat algunes referències a nodo50.org.
La notícia en sí diu que la majoria dels soldats desertors son ajudats per la resistència iraquí a creuar la frontera amb Síria a canvi de material i armes. Açò pot ser discutible, jo no les acabe de tenir totes de que siga així. Em sembla prou extrany, però, per altra part, la resistència necessita financiar-se, i aquest seria un bon mètode. També diu que el principal motiu pel que abandonen la guerra és pels atacs que estan obligats a dur a terme sobre població civil, i és que, en el fons, son persones (molt en el fons, això sí).
S’està organitzant un moviment similar (a menor escala) al que es va produir en contra de la guerra de Vietnam als anys 70. I és que fins els pobres americans (que mira que son ignorants) estan començant a cansar-se. Porten 3 anys d’invasió, i ja han mort la mateixa quantitat de soldats americans que persones a l’atemptat de l’11-S, no creieu que ja els ve una miqueta gran açò? Cada vegada estan més sols. Els últims a fer-se arrere són els italians, que després de la victòria electoral de Romano Prodi han anunciat que s’arretiraràn de la guerra.
Crec que és un tema important, i se’n hauria de fer més ressò. Encara que ara intentaran escòrrer el bulto de cara a les properes eleccions legislatives en novembre, esperem que l’electorat nord-americà done, al menys, un toc d’avís al meló que tenen al despatx oval.
I una altra lacra que tenen són els soldats ferits que han tornat als EEUU. Vaig vore un reportatge on, d’amagat, soldats amputats contàven les seues vivències. No podien quasi ni dormir per la nit, estan tots en tractament psicològic. Han creat un grup d’androides, el que més sort té li falta un braç, o una cama, el que menys, no pot vore ni moure’s. No vull ni pensar el que hauran passat eixes persones.
I és que ja ho diuen, a les guerres no hi ha vencedors, sols vençuts.
Aquest post li agradarà a uns quants – eh Vicent? -.
La marca de cerveses Miller començarà a distribuir unes llaunes de cervesa que es refreden soles. Utilitza un gel refredant que s’activa quan es lleva un segell que porta la llauna, i pot arribar a una temperatura de -1º C, quasi res.
Curiosament ahir va eixir aquest tema mentre parlava amb uns amics, i hui ho he llegit a menéame.
Avui he estat fent boulder a La Mola, ja que tenia ganes d’escalar, encara que no hi havia ningú.
Però al arribar allí m’he trobat amb unes quantes coses curioses (i d’altres menys). He vist a Salvaoret i m’ha dit que havia vist dos cabretes salvatges rondant per allí. Així que he tret la càmera i m’he acostat poc a poc a la Mola, per tal de no espantar-les.
Just quan les he vist, alhora una llebre ha eixit disparada d’un arbust, però no m’ha donat temps a captar-la. Tanmateix, les cabretes no s’han espantat molt, anava espaiet, i elles es mantenien a una distància prudencial, així que he fet unes bones fotos:
Després, quan he pujat a la Pedra Cristalina, m’he trobat un altre inquilí a la paret:
A la foto no s’aprecia molt, però el forat és prou gran, i l’animal deu fer uns 40 cm de llargària.
També he trobat unes restes d’una espècie desconeguda, deu de ser prou irresponsable pel que he vist, aneu amb compte si vos trobeu amb algun exemplar d’aquests, poden ser perillosos, MIREU SI ELS CONEIXEU.
Ens ho hem passat molt bé, hem visitat la reserva natural, hem estat en altres pobles com Enguídanos, hem escalat en Valeria i l’últim dia vam anar a Alarcón, on vam fer un PR molt xulo que rodeja el poble.
El càmping estava molt bé, teniem aigua, llum, dutxes, pàrquing,… A més, la gent d’allí és encantadora, en tot moment ens han atés súper bé i ens han recomanat molts llocs per a visitar -ho sent, no recorde els vostres noms, mel’s podeu dir als comentaris -.
Penjaré més fotos a la galeria quan tinga un poc més de temps.
Avui m’he compilat l’últim nucli de Linux, la versió 2.6.16, que va eixir fa un parell de setmanes, i que corregeix un bon nombre de bugs de la versió anterior (mireu el changelog).
Per fi he pogut utilitzar el controlador de la targeta inalàmbrica (ipw2200) que ve en el nucli. L’anterior versió (2.6.14) ja el duia, però no el vaig poder fer funcionar, així que vaig tindre que compilar el mòdul a part.
He fet una configuració un poc més neta, he llevat controladors que no necessite, i he marcat tot el que he pogut com a mòduls, per a que ocupe menys. Poc a poc anirà quedant-me ben pulidet. Així i tot encara em queda trobar-li el punt per a la targeta gràfica, ja que no funciona bé el renderitzat 3D.
L’escalada en roca sorgeix de les ganes de superació de l’home davant les dificultats per a assolir els cims de les muntaynes que es troben al seu camí.
Partint d’aquesta cita m’agradaria fer una reflexió sobre el que significa l’escalada per a mi, i l’estil de vida que suposa la pràctica d’un esport tan peculiar com desconegut.
Caldria tractar per separat els dos principals aspectes que influeixen a l’hora de practicar l’escalada: l’aspecte físic i el psicològic. Ambdós són igual d’importants i s’han de complementar l’un a l’altre per a obtenir resultats satisfactoris. Ja sabeu, mens sana in corpore sano.
Els requisits físics depenen en gran mesura (com tot) del grau de dificultat que vullgam assolir. En el meu cas, no pretenc escalar vies de gran dificultat, em conforme amb un grau mitjà (6b, 6b+, 6c com a molt) que em permeta escalar en la majoria de les escoles – entre un 40 i un 60% de les vies no superen el grau de 6c. Sí que és cert que per a aquest propòsit es requereix una disciplina i una dedicació que va més enllà d’eixir a escalar els dissabtes de matí. A mesura que augmenta el grau, les preses van reduint-se i els moviments exigeixen molta més tècnica i força de dits i braços. Per a això és recomanable, a més d’intentar escalar tots els caps de setmana, dur un entrenament constant anant un o dos dies al gimnàs, rocòdrom o similar. I sobretot, hi ha que ser constant. Si hi ha alguna cosa que puga fer progressar és la constància. Una interrupció del programa d’entrenament o de les eixides a escalar pot fer-nos baixar de grau considerablement (depenent del temps, és clar). Per això, en epoques més compromeses (exàmens) intente encara que siga anar al rocòdrom entre setmana, ja que dos o tres hores setmanals no suposen una pèrdua excessiva. Un altre període que enganya son les vacances. Al passar de la rutina setmanal a un horari impredictible sol fer que s’escale menys, per això s’hauria d’intentar eixir més a roca en eixos dies.
Paral·lelament tenim l’aspecte psicològic, tant o més important que el físic. L’escalada és un acte de superació personal, un exercici on es posa a prova la capacitat física i psíquica d’un mateix. És imprescindible tenir confiança amb el que estàs fent, sentir-se segur, relaxat. Cada moviment suposa una nova aproximació al cim, sense marxa enrrere, i hem d’estar convençuts de que ho podem fer.
Trobe que el handicap més difícil de superar és la por a les caigudes. Jo no n’he tingut moltes, per desgràcia – sí, per desgràcia. Perquè una caiguda (sense conseqüències greus, com sol ser el 95% de les vegades) et fa pujar de nivell mental. Si les sessions de rocòdrom son el que ens fa progressar físicament, les caigudes ho fan psíquicament, et donen confiança (veus? m’he caigut i no ha passat res, ho puc tornar a intentar).
És una competició contra un mateix. Tu ets l’únic contrincant i alhora l’únic participant. I finalment, quan arribes dalt i passes la corda per la cadena, mires avall i veus tot el que has fet. T’envaiex una sensació de plena satisfacció i armonia. Pots haver-ho passat mal pujant, pots haver estat a punt de caure, pots arribar dalt tremolant de l’esforç perquè les forces no et donen per a més. Però quan arribes tot això desapareix. Crec que en cap altra circumstància de ma vida he experimentat una sensació similar a la d’assolir un cim, acabar un corredor de gel, o encadenar un 6a de 30 metres. I és un sentiment sols per a tu, ningú més podria entendre-ho perquè no han passat per on tu has passat.
També és important la confiança en qui t’assegura, al cap i a la fi d’ell depén la teua vida. Però d’això en parlarem un altre dia, que no em vull fer pesat.
En fi, aquesta xicoteta recapitulació-reflexió m’ha servit per a reafirmar-me i donar-me forces a mí mateix per a seguir. Espere que també us haja servit a aquells que no enteneu la mania que alguns tenim de pujar-nos per les parets , i si qualsevol de vosaltres sent la curiositat de provar-ho, no ho dubteu, sempre és bo ensenyar-ho a algú. Vos recomane que ho proveu almenys, per a sentir eixa sensació tan dolça i indescriptible.
Ja ho han dit. ÉS LA GUERRA. Alguna cosa s’ha de començar a gestar. I ens hem de fer sentir, no podem assistir passius a la destrucció dels nostres drets i llibertats.
I el pitjor és que tenen comprats tots els medis. La notícia de les detencions ha eixit en tots els informatius. Però sols donen la seua versió, no cal que la resta del món s’entere de que hi ha tot un moviment contrari. Per això ens hauriem de fer sentir, però no amb ciber-quedades ni rotllos d’aquests frikis. Concentracions de veritat, manifestacions, plataformes organitzades. Som molts, però per desgràcia poc actius, i si ho desitjàrem podriem fer canviar alguenes coses, almenys donar-nos a conèixer.
Technorati Tags: USA, Iraq, Desertors
