diari atemporal i interestel·lar

Sembla que una ona de refredats està assolant el país. Tot el món te mocs, tos, i va amb el paquet de mocadorets a la butxaca. I mira que és mala època per constipar-se…

Per a fer-vos més amena la càrrega d’aquesta pena, vos deixe un dels millors gags de Una Altra Cosa, que també vos pot servir d’idea contra la malaltia… xD

Quins temps aquells en que el Sebas buscava la seua façeta artística…

 Technorati Tags: Buenafuente, Corbacho, Sebas, Culdinaman

Potser alguns de vosaltres vos heu trobat en aquesta situació algun dia. Resulta que (per causes alienes a la nostra voluntat, i coaccionats pel sistema) ens hem vist obligats a instal·lar un sistema Window$ al nostre ordinador, on tenim, a més, el nostre GNU/Linux habitual. Com bé sabreu, el simpàtic sistema de MS es carrega el MBR (Master Boot Record), i amb això el gestor d’arrencada que tingam instal·lat (GRUB, LiLo,…). Per tant, ens deixa sense poder accedir a Linux.

Però no patiu. Tot té solució (o quasi tot). Com que m’acaba d’ocòrrer, vos pose el que m’ha funcionat a mi. Podreu trobar diverses formes de fer-ho, i segurament sols funcione una, així que ací teniu el que he fet jo:

1. Iniciar una distribució Live-CD, tipus Knoppix, Ubuntu Live,… i entrar a una terminal amb permisos de root.
2. Entrar al mode de comandament del GRUB, amb l’ordre grub.
3. Executar find /boot/grub/stage1. Això ens dirà la partició on s’ha d’instal·lar el GRUB.
4. Executar root (hd0,X), on (hd0,X) és el resultat de l’ordre anterior.
5. Finalment s’instal·la GRUB al MBR amb l’ordre setup (hd0).
6. Eixim amb quit, reiniciem, i ja tenim el nostre flamant gestor d’arrencada .

Ara sols hem d’afegir una línia al fitxer /boot/grub/menu.lst per a que aparega el sistema Windows que hem instal·lat, i llestos.

Bé, com ja he dit, això és el que m’ha funcionat a mí. Hi ha un parell o tres d’alternatives més. Per a més detalls, pregunteu al totpoderòs.

 Technorati Tags: GRUB, Rescue, Windows, Installation, Linux

La relativa facilitat que ens ofereix Sierra Nevada per a fer pics de 3.000 metres fa que es puga muntar una excursió en un parell de dies, i fer una bona ruta. I així ho vam fer aquest divendres i dissabte. A falta de temps (i diners), mon pare, Miguel i jo vam decidir anar-hi per tal de fer algo de muntanya ara que encara podem. L’idea era pujar fins el Pico del Caballo (3.011 m) des dels Albergues Universitarios. El plàning va ser el següent:

• Divendres: Albergues Universitarios – Veleta – Refugi Elorrieta (2h 15′)

A les 6 de la vesprada vam arribar en cotxe fins als Albergues Universitarios, el punt més alt (2.500 m) on es pot arribar en cotxe privat. D’allí vam agafar el bus (perdó, el servicio de interpretación ambiental de altas cumbres) que ens deixava en Posiciones del Veleta (3.100 m). Des d’ací, en poc més de 40 minuts vam pujar al Veleta (3.394 m). Després vam baixar, passant pel refugi de la Carihuela i enfilant els Tajos de la Virgen. Els Tajos és una cresta prou escarpada que transcorre quasi completament a uns 3.000 metres, amb pujades i baixades suaus i amb trams amb passos de 2n o 3er grau, però res que no es puga superar fàcilment. Així, cap a les 20:45h vam arribar al refugi Elorrieta. Què dir d’aquest lloc… He sentit que temps enrrere va ser un gran refugi, fins i tot tenien un generador d’electricitat. Està format per 4 o 5 bunkers comunicats per baix de la roca. Però ara està abandonat. Sols en un dels bunkers es conserven les portes i finestres, i entre pols i olor a cendra vam passar la nit.

Val a dir que m’agradaria haver eixit una estona per la nit, per veure la pluja d’estels, però no vos podeu fer una idea del fred que fa, acompanyat d’un vent huracanat, a 3.000 metres. Feia més fred que la nit que vam passar al ras en Sarradets.

• Dissabte: Elorrieta – Cartujo – Pico del Caballo – Albergues Universitarios (7h aprox.)

Amb els primers raigos de sol (serien les 6:30 del matí) vam començar a baixar el coll de l’Elorrieta, on deixaríem la motxilla de Miguel, els sacs, i les estoretes, per recollir-ho a la tornada i anar més lleugers de pes. Vam enfilar de nou la cresta dels Tajos, passant pel Tosal del Cartujo (3.152 m) i seguint la senda que va per la vessant nord, amb un fort vent, fins arribar al Pico del Caballo (3.011 m) a les 9:05 del matí, prou abans del previst (que eren unes 3 hores des d’Elorrieta). Vam fer un descans al cim, amb una panoràmica realment increíble, es veien tots els pics des de l’Alcazaba, passant per Mulhacén, Veleta, …

Aquest pic és l’últim de Sierra Nevada, més a la dreta no hi ha res. Des d’ací, vam mamprendre la tornada, que volíem haver fet per Verea Cortá, que va per l’altra vessant dels Tajos, però suposava baixar molt de desnivell (que després hauriem de recuperar) i no sabiem si tindriem temps, ja que haviem reservat el bus de les 14h. Així i tot, per poc, no vam arribar al bus de les 14 (a eixa hora estàvem ja en la Carihuela), així que vam cridar i reservar el pròxim, a les 16:30. Ens vam esperar al refugi, on vam fer un mos i vam descansar una estoneta. I ja a les 17:00 estàvem als Albergues. I a hora de sopar estàvem en casa .

En fi, ha sigut una excursió entretinguda i rentable (en hem embutxacat 4 tresmils ), i en poc més de 24h. Fins la pròxima!

 Technorati Tags: Sierra Nevada, Veleta, Elorrieta, Pico Caballo, Carihuela

Avui, 6 d’agost del 2006, fa un any que vaig escriure el primer post a un projecte de bloc que vaig començar en blogspot, i que ha acabat en el que esteu veient ara. Aquesta data coincideix també amb el meu 22é aniversari.

Vull aprofitar per a agraïr, en primer lloc, a la gent que opina, comenta, o simplement visita el meu humil bloc, perquè per a ells és per a qui escric.

I també vull donar les gràcies a tota la gent que m’envolta, que és la que em dona de tot i em dona força i motius per a seguir endavant. A TOTS vosaltres, gràcies.