Ciber-drets

Potser a molta gent que puga llegir açò li sone extrany, nou, o no n’havia sentit parlar molt. Però per als que vivim “on line” i ens movem per certs àmbits, hi ha un tema que està a les primeres planes des de fa prou de temps. Parle de la propietat intel·lectual (terme semànticament discutible), dels drets d’autor, del copyright, dels moviments contraris (copyleft, cc, …). És una història que ve de llarg (però de molt llarg).

L’avanç de la tecnologia sempre ha permés un millor i més econòmic acces a la cultura (penseu sino amb l’aparició de l’impremta, de la fotocopiadora, …). Ara ens trobem en un moment en que qualsevol obra cultural (musica, llibres, fotos, cinema, …) es pot gaudir d’una forma molt fàcil, i fins i tot, GRATIS. Però hi ha gent a qui no interessa que la cultura arribe a tothom. Bé siga per raons ideològiques (un poble cult no és tan maleable com un poble ignorant) o per econòmiques (i ací és on anem) sempre s’intenta entrebancar l’acces a la cultura.

Concretament vaig a centrar-me en la música. La música fa milers d’anys que existeix, sempre ha existit. I tanmateix, hi ha gent que hui en dia s’empenya en dir que s’està morint. Però curiosament, aquestes tesis van nèixer el mateix dia que es produí un fet insòlit: la música va passar de ser quelcom abstracte, eteri, a ser matèria (un disc de vinil, per exemple). I clar, com tot objecte físic, hom no pensa en altra cosa que en treure-li benefici econòmic. Fou aleshores quan van començar a aparèixer les primeres societats de gestió de drets d’autor. En un primer moment, tot correcte, es distribuien els discos, es cobrava per ells, i tothom feliç.

Però va aparèixer el casset (avanç tecnològic). La idea de que es puguera copiar un disc de vinil a una cinta de casset era algo que aquells qui obtenien tot el benefici (discogràfiques, productores,…) no estaven disposats a permetre. I així ho van fer saber. El seu principal argument era que fent còpies a casset, la música acabaria desapareixent (no vos sona el discurs?). Doncs bé, per a paliar l’efecte que la còpia casera produïa en les butxaques dels senyorets, es va introduir un concepte que segur que vos és familiar: el cànon. Impost revolucionari, injust des de qualsevol punt de vista, tant o més que l’IVA. Vos sorpren que el cànaon faça tant de temps que existeix? Doncs sí, es graven les cintes de casset, les de vídeo (VHS), i ara, com tots sabeu, els soports digitals.

Després, va anar passant el temps, i va sorgir el disc compacte o CD. La història es va tornar a repetir amb la comercialització de gravadores de CD. Va passar exactament el mateix, i al final, es va imposar un cànon als CD’s.

Ens trobem més o menys a l’any 1998. S’ha mort la música? Jo diria que no.

Però ara, en l’actualitat, les tecnologies han avançat tant que han fet que el model de negoci de les discogràfiques quede desfassat. Hui la música no es un tros de plàstic, ni una cinta magnètica, no es algo que es puga tocar amb els dits. És un fitxer d’ordinador, una ristra d’uns i zeros, és algo lògic, intangible. A més, té una propietat molt important, i és que es pot duplicar sense cap cost. Això, junt amb el desenvolupament de les comunicacions a nivell global, han fet que l’accés a la música siga algo trivial.

I ara l’amenaça és més gran. Ja no hi ha prou en imposar un cànon, i això que han intentat posar-lo a ordinadors, discos durs, connexions a Internet, … Contra açò no poden fer res. Perquè el món ha canviat. Hem deixat enrrere una època nefasta. Ara pots triar qué vols sentir, i com ho vols sentir, fins i tot on ho vols sentir. Ho tens tot a l’abast, i no has de donar explicacions a ningú.

Per això les discogràfiques i “suciedades de gestión” fa temps que estan inmerses en una guerra contra els internautes. S’han aliat Han comprat els governs i els han llavat el cervell. Saben que, o canvien, o no tenen res a fer, i s’agafen a tot el que poden. Per moltes trampes que ens posen, la tecnologia seguirà avançant, i no podràn fer res per aturar-la. I el que és més important. La música no morirà! Tot el contrari. Milers d’artistes que abans no podien donar-se a conèixer perquè no tenien darrere una multinacional avui poden usar la xarxa com a mitjà de promoció. I s’ha demostrat que és molt efectiu.

Així doncs, amics meus, no vos sentiu mal per descarregar continguts protegits. En l’estat espanyol (de moment) és legal. Tenim un accés a la cultura com mai podríem haver somiat. Però cal que ho defensem, i no podem deixar que uns lladres (aneu a Google, escriviu ladrones, i cliqueu “Segur que tinc sort” ) ens diguen el que hem de fer. Compartir no és delicte. Podem ser més cults que mai, i no hem de deixar que ho impedisquen. Igualment, per moltes lleis que aproven, la tecnologia continuarà avançant.

Després de tot el rotllo, vos deixe alguns enllaços interessants que donen suport a alguns dels meus arguments, i il·lustren algunes situacions:

Carmen Calvo: “La creación sin la industria ya no existe”

La SGAE reclama diners a un bar per tenir una tele

Entrevista a Pedro Farré (SGAE). Segons ell, el copyleft està alentat per interesos oscurs.

L’SGAE fa pagar 518 euros a un grup teatral de discapacitats

L’SGAE demana 31.000 euros a una radio de barri

El copyleft explicat als nens. Per a desmuntar alguns equívocs

Siempre Ganamos Algunos Euros

Més, i millor als blocs de Jorge Cortell, David Bravo, i a menéame.

Be, crec que m’ha quedat prou apanyat l’article, prou senzill i divulgatiu. M’ha costat uns dies escriure’l, i hauria inclòs més coses, però no volia fer-lo molt llarg. Què n’opines? T’ha quedat clar? Tens cap dubte? No dubtes en comentar qualsevol aspecte .