diari atemporal i interestel·lar

Durant les properes dos setmanes estaré absent, desconnectat del món virtual (sí, serà dur, però crec que ho podré soportar). Son els meus quinze dies de vacances, i pense disfrutar de cada moment.

Dissabte arriba Martin a Alacant, i estarem una setmaneta fent el cabra per tot arreu (escalada, ferrates, barrancs, BTT,…). I la setmana següent me’n vaig de viatge a Roma.

No direu que no és un bon plan?

En tornar de tot ja penjaré els posts i fotos corresponents als meus periples. Fins aleshores, passeu-ho bé!

 Technorati Tags: vacances, estiu, Roma, escalada

Sembla que la conselleria de medi ambient d’Andalusia ha emes un informe d’impacte ambiental negatiu a la proposta del telefèric Granada - Sierra Nevada. Molta gent ens alegrem d’aquesta mesura, i esperem que aquest projecte criminal no es duga a terme mai.

La notícia completa.

Web de la plataforma SOSteleferico. Enhorabona per tota la feina que han fet.

Via menéame.

 Technorati Tags: Sierra Nevada, Granada, Telefèric, SOSteleferico

Ni tampoc un art, ni una filosofia, ni un estil de vida. És tot plegat. Però això no significa que pugam aplicar conceptes associats a aquestes matèries de manera indiscriminada. No volem ser esport olímpic, ni uns Oscar, ni un premi Nobel. Tot això indueix a una paraula: competició. Ja ho he comentat alguna vegada, però no està de més repetir-ho. A la muntanya no hi ha un marcador indicant el resultat, simplement perquè no competeixes contra ningú que no siga tu mateix.

I com a extensió de lo anterior, no té sentit titllar de guanyador o perdedor a un muntanyer o grup de muntanyers front a la resta. Així ho reflexa, i estic completament d’acord, Marko Prezelj, un muntanyer eslové, que ha rebutjat un premi Piolet d’Or que li va ser otorgat:

It is not possible to judge another person’s climb objectively: each ascent contains untold stories, influenced by expectations and illusions that develop long before setting foot on the mountain. In alpinism, even the most personal judgments are extremely subjective. When we return from the mountains we remember moments differently than they were—there and then—in the moment when we had to make decisions under the pressure of many factors.

Aquest home, de manera molt digna, va anar a la cerimònia d’entrega i va defensar el seu discurs i la postura contrària a aquest tipus d’esdeveniments. És clar que darrere de tot això hi ha interessos econòmics, socials, etc (també ho analitza al seu article), i sempre hi haurà algú disposat a fer-se la foto amb un premi, però aquest no és l’esperit que ens mou a la majoria (o almenys això m’agrada pensar a mi).

I ara, per a tirar per terra aquesta teoria anti-competidora, vos convide a participar en la concentració-competició de bloc en Crevillent els dies 10 i 11 de març :-P. Això és un altre nivell, ja en parlarem un dia.

 Technorati Tags: Muntanyisme, Competició, Piolet d’Or, Crevibloc

Los Migueles en busca del portillón perdido

Això no quedarà així.

ACTUALITZACIÓ: Xavi-Wan ens intenta intimidar amb la mala sort del WTCT. Esperem que no tinga èxit xD.

 Technorati Tags: Demà torne

La relativa facilitat que ens ofereix Sierra Nevada per a fer pics de 3.000 metres fa que es puga muntar una excursió en un parell de dies, i fer una bona ruta. I així ho vam fer aquest divendres i dissabte. A falta de temps (i diners), mon pare, Miguel i jo vam decidir anar-hi per tal de fer algo de muntanya ara que encara podem. L’idea era pujar fins el Pico del Caballo (3.011 m) des dels Albergues Universitarios. El plàning va ser el següent:

• Divendres: Albergues Universitarios - Veleta - Refugi Elorrieta (2h 15′)

A les 6 de la vesprada vam arribar en cotxe fins als Albergues Universitarios, el punt més alt (2.500 m) on es pot arribar en cotxe privat. D’allí vam agafar el bus (perdó, el servicio de interpretación ambiental de altas cumbres) que ens deixava en Posiciones del Veleta (3.100 m). Des d’ací, en poc més de 40 minuts vam pujar al Veleta (3.394 m). Després vam baixar, passant pel refugi de la Carihuela i enfilant els Tajos de la Virgen. Els Tajos és una cresta prou escarpada que transcorre quasi completament a uns 3.000 metres, amb pujades i baixades suaus i amb trams amb passos de 2n o 3er grau, però res que no es puga superar fàcilment. Així, cap a les 20:45h vam arribar al refugi Elorrieta. Què dir d’aquest lloc… He sentit que temps enrrere va ser un gran refugi, fins i tot tenien un generador d’electricitat. Està format per 4 o 5 bunkers comunicats per baix de la roca. Però ara està abandonat. Sols en un dels bunkers es conserven les portes i finestres, i entre pols i olor a cendra vam passar la nit.

Val a dir que m’agradaria haver eixit una estona per la nit, per veure la pluja d’estels, però no vos podeu fer una idea del fred que fa, acompanyat d’un vent huracanat, a 3.000 metres. Feia més fred que la nit que vam passar al ras en Sarradets.

• Dissabte: Elorrieta - Cartujo - Pico del Caballo - Albergues Universitarios (7h aprox.)

Amb els primers raigos de sol (serien les 6:30 del matí) vam començar a baixar el coll de l’Elorrieta, on deixaríem la motxilla de Miguel, els sacs, i les estoretes, per recollir-ho a la tornada i anar més lleugers de pes. Vam enfilar de nou la cresta dels Tajos, passant pel Tosal del Cartujo (3.152 m) i seguint la senda que va per la vessant nord, amb un fort vent, fins arribar al Pico del Caballo (3.011 m) a les 9:05 del matí, prou abans del previst (que eren unes 3 hores des d’Elorrieta). Vam fer un descans al cim, amb una panoràmica realment increíble, es veien tots els pics des de l’Alcazaba, passant per Mulhacén, Veleta, …

Aquest pic és l’últim de Sierra Nevada, més a la dreta no hi ha res. Des d’ací, vam mamprendre la tornada, que volíem haver fet per Verea Cortá, que va per l’altra vessant dels Tajos, però suposava baixar molt de desnivell (que després hauriem de recuperar) i no sabiem si tindriem temps, ja que haviem reservat el bus de les 14h. Així i tot, per poc, no vam arribar al bus de les 14 (a eixa hora estàvem ja en la Carihuela), així que vam cridar i reservar el pròxim, a les 16:30. Ens vam esperar al refugi, on vam fer un mos i vam descansar una estoneta. I ja a les 17:00 estàvem als Albergues. I a hora de sopar estàvem en casa :-D.

En fi, ha sigut una excursió entretinguda i rentable (en hem embutxacat 4 tresmils ), i en poc més de 24h. Fins la pròxima!

 Technorati Tags: Sierra Nevada, Veleta, Elorrieta, Pico Caballo, Carihuela

I a la tercera ha sigut la vençuda.

Aquesta setmana hem anat a fer una excursió pel voltant del parc nacional d’Ordesa i Mont Perdut. Hem anat Víctor, Miguel, María i jo. El plànning ha sigut el següent:

1. Dilluns: arribada a Bujaruelo i dormir al càmping
2. Dimarts: Bujaruelo - Refugi de Sarradets (França). 5 hores.
3. Dimecres: Sarradets - Bretxa de Roland - Taillon - Refugi de Góriz. 6 hores.
4. Dijous: Góriz - Pradera d’Ordesa - Bujaruelo. 5 hores.

La primera etapa fou potser la més dura, ja que la pujada al port de Bujaruelo és prou empinada i ens va costar prou. A més, quan arribes dalt del port, veus que a un kilòmetre hi ha un pàrquing amb cotxes, que venen de Gavarnie, i això impacta molt. Des d’ací fins al refugi de Sarradets hi ha una hora i mitja, passant pels peus del Gabieto i el Taillon, i creuant la cascada que ve de la gelera del Taillon. Finalment s’arriba al coll de Sarradets, des d’on es veu el refugi i la bretxa de Roland.

Eixa nit la vam passar al ras, amb un cel completament estrel·lat i amb una temperatura prou bona per a l’alçada (uns 2.500 metres). Val a dir que el refugi de Sarradets ens va decepcionar un poc, per les poques plaçes que hi havia (i damunt estava complet) i perquè potser la gent és un poc més estirada.

Al dia següent vam eixir cap a la bretxa de Roland, on vam arribar en uns 50 o 55 minuts, acompanyats d’una feble pluja. En aquest punt, Víctor i María van continuar la senda cap a Góriz, mentre que Miguel i jo vam pujar al Taillon, que es trobava a escassos 50 minuts de la bretxa.

Havent baixat del Taillon i passant per Casteret, els vam agafar un poc més avant del coll de Millaris, i des d’ahí ja vam baixar fins a Góriz, on vam arribar cap a les 2 del migdia.

Feia un dia magnífic, i vam aprofitar la calor per a prendre un bany al riu del barranc de Góriz, que ens va deixar com a nous. Però malauradament, degut a les ampolles de Víctor als talons, i a les botes desfetes de Miguel, a dia següent no vam poder pujar al Perdut com volíem, així que vam baixar la vall d’Ordesa, per a tornar a Bujaruelo i passar l’última nit.

Com a anècdotes (que hi ha per a parar un carro), les dos primeres nits van ser un poc mogudes. La primera estàvem els 4 a la tenda, com a sardinetes en llauna, i al final María se’n va eixir i va dormir fora. La segona nit ens vam gitar a les 20:30h, amb el sol encara fora. Però a la una de la nit ens va tocar desmontar el doble sostre que ens cobria perquè el vent no ens deixava dormir.

Pujant a la bretxa, les soles de les botes de Miguel anàven caient poc a poc, i quan va arribar a Gòriz, pràcticament no quedava sola. Va intentar fer un apanyo amb cola blanca i precinte, però no va valer per a molt.

Com que Víctor tenia ampolles als talons, va baixar a la pradera amb unes xancles de Góriz (va baixar les clavijes i tot, tu!) i Miguel es va posar les seues botes.

Per si això no era prou, l’última nit no podíem plantar la tenda perquè les piquetes no es clavàven. Després de patir una cosa mala, vam poder plantar-la, però ens vam adonar que estava molt torta, i que com ploguera ens banyaríem fins les orelles. I així va ser. Es va posar a ploure i a pedregar, i va entrar aigüa dins de la tenda, mentre nosaltres jugàvem al bac al bar de l’alberg. Total, que vam decidir desmuntar i començar a tornar a casa, però com havíem de posar gas-oil, vam parar en Broto, i allí vam trobar una habitació d’hotel per als quatre i ens vam quedar allí.

I no vos penseu que la tornada va estar lliure de sorpreses. Només passar Biescas ens van parara en un control de la policía nacional, d’estos que busquen terroristes, i ens van fer baixar, ens van registrar les motxilles i vam estar 20 minuts parats. Després lo típic, accidents a la carretera, grues i camions que et fan anar a 20km/h,…

En fi, que ha sigut un viatge molt mogudet, però ens ho hem passat molt bé i segur que estem una bona temporada recordant tot el que ens ha passat.

En quant a la muntanya, m’he llevat un parell d’espines que tenia clavades des de feia molt de temps (des dels 14 anys, més o menys). Era la 3a vegada que intentava arribar a la bretxa i pujar el Taillon. Les dos anteriors havien sigut en hivern, i per causes del temps no vaig poder arribar. Ara, per fi, he pogut atravessar la bretxa de Rolando i pujar al Taillon :-D. Però com sempre que et lleves una espina, te’n poses una altra: el Mont Perdut. Queda pendent per a la pròxima, i ens hem promés que tornarem.

Tot es caminarà, segur,…

Podeu vore totes les fotos ací.

 Technorati Tags: Bujaruelo, Ordesa, Roland, Taillon, Mont Perdut, Sarradets, Góriz

Aquests dies de Pasqua hem estat la tropa de Montesa (Maria, Gabriel, Anna, Joanra, Vicent i Jo) al càmping Venta de Contreras, al costat de Las Hoces Del Cabriel (Conca).

Ens ho hem passat molt bé, hem visitat la reserva natural, hem estat en altres pobles com Enguídanos, hem escalat en Valeria i l’últim dia vam anar a Alarcón, on vam fer un PR molt xulo que rodeja el poble.

El càmping estava molt bé, teniem aigua, llum, dutxes, pàrquing,… A més, la gent d’allí és encantadora, en tot moment ens han atés súper bé i ens han recomanat molts llocs per a visitar -ho sent, no recorde els vostres noms, mel’s podeu dir als comentaris -.

Penjaré més fotos a la galeria quan tinga un poc més de temps.

 Technorati Tags: Venta Contreras, Hoces Cabriel, Cuenca

Aquest cap de setmana he fet la primera eixida de la temporada de muntanya. Vam anar a Vallter amb l’intenció de fer algun corredor de neu. Per proximitat i seguretat, al final ens vam clavar en el canal Paralímpics, on ja vam estar l’any passat, però aquesta vegada vam fer una variant.

Els dos primers llargs van ser molt bons, amb unes semi-cascades prou xules que es feien fàcilment. Després hi havia un parell de llargs de neu dura, un poc menys entretinguts, però be. El penúltim llarg tenia una cascada prou ben feta que va ser molt xula de superar. És increible la sensació de trepar per una cascada de gel, que es tan esvarosa, i vore com els piolets i els crampons s’agafen amb tanta força, que després costa treurel’s. Per no parlar dels cargols de gel, que es claven amb una facilitat increíble, i és quasi impossible que se’n isquen si no és descaragolant-los.

Al final vam arribar dalt a les 14:30, i havent pegat un mosset, vam començar a baixar, amb ràpels de 60 metres, fins un total de 7 (uns 300 metres). Total, que arribavem al cotxe a les set de la vesprada, quasi dotze hores després d’eixir. Vam anar mon pare i Ricard (una cordada) i Ismael i jo (una altra cordada), i això va fer molt lent el descens, ja que haviem de baixar d’un en un.

Avui diumenge pensàvem anar a esquiar, com havien fet ma mare i el meu germà el dissabte, però estava plovent i feia molt de vent, i un autobús s’havia quedat creuat a la carretera pero no dur cadenes, i no es podia pujar. Total, que a les 10:30 hem començat el viatge de tornada. Podriem haver fet alguna cosa més, pero be, n’estic satisfet ;).

Ah, he penjat algunes fotos, de la meua càmera. En tindre les demés ja posaré més.

Aprofitant que mon pare i jo estem de vacances, hem fet una escapadeta a Sierra Nevada, per a fer el pic Alcazaba, de 3.364 metres. Vam eixir el diumenge a les 2 del migdia, i vam arribar a Capileira (l’últim poble) a les 18:30 o així. Des d’allí vam caminar unes 2 hores fins al refugi de Poqueira, a 2.500 metres.

Mon pare i jo al cim de La Alcazaba

Al dia següent, a les 7 del matí començàvem a caminar, i a les 11.30 ja havíem fet el cim. La tornada va ser el més dur, ja que no sols havíem de tornar fins al refugi, sino baixar fins al cotxe, que suposava 2 hores més de camí. Vam arribar prou destrossats, però va merèixer la pena i tot va eixir segons el previst.

El proper divendres ens n’anem tota la família de vacances a França, així que estaré una setmana desconnectat del món digital. Ja us contaré com ha anat. Fins prompte!