diari atemporal i interestel·lar

Com que sempre he tingut curiositat per instal·lar-me un Mac OS X a l’odrinador, d’ençà que corren sobre arquitectures x86 la cosa sembla més senzilla. Doncs bé, ja ho he aconseguit, encara que haja sigut amb una màquina virtual, però supose que funcionarà també amb una partició de disc dur normal.

Per a fer-ho he seguit aquest manual. Fácil, sencillo, y para toda la família!

Vos deixe unes captures per a que vegeu que és de veres

Recursos:

• Manual d’instal·lació
• VMware (si teniu un sistema basat en Debian: apt-get install vmware)
• Imatge DVD del Mac OS X 1.4.8 (Tiger) per a AMD/Intel (SSE2 i SSE3, PPF1 i PPF2)

 Technorati Tags: VMware, Ubuntu, Mac OS X

No podem detectar el sistema operatiu del seu ordinador (probablement perquè heu deshabilitat el JavaScript). Per favor seleccioneu la descàrrega de les opcions següents.

WTF?!

Who waits forever, anyway?

 Technorati Tags: QuickTime, Linux, No-standards

Bé, ara que els exàmens em donen un xicotet respir, i arran d’algun canvi tecnològic al meu entorn, m’he disposat a indagar en el fascinant món del control remot d’ordinadors.

Tot ve perquè el meu germà s’ha comprat un portàtil (aquest, per si a algú li interessa ), i per tant, l’ordinador de sobre-taula que tenim s’ha quedat un poc en desús. Ja feia temps que em rondava pel cap l’idea de muntar-me un servidor a casa, amb alguns serveis com web, correu, ftp, etc. Però de moment, em limitaré a que aquest ordinador siga la màquina de descàrregues. Per tant, les funcionalitats bàsiques que hauria de requerir en un principi serien:

• Accés ssh des de qualsevol node de la xarxa LAN.
• Accés remot al client de l’aMule.
• Control a través d’escriptori remot.

Per a que el servidor accepte connexions ssh, simplement hem d’instal·lar el paquet ssh:

apt-get install ssh

Amb això podrem accedir des d’una màquina client amb la següent ordre:

ssh usuari@192.168.1.X

D’aquesta manera podrem gestionar el servidor des d’un terminal, instal·lar programes, fer tasques de manteniment, etc.

Per a controlar l’aMule des d’una altra màquina:

• En el servidor:

• En el client:

apt-get install amule-utils-gui

Això és una aplicació que ens permetrà visualitzar l’interfaç de l’aMule:

I finalment, si volem tenir un accés remot a l’escriptori del servidor, podem utilitzar vncviewer. Primer s’ha de configurar el servidor per a que accepte connexions, al menú Sistema -> Preferències -> Escriptori remot:

Una vegada configurat, des de la màquina client executem:

vncviewer [-fullscreen] 192.168.1.X:0

I màgicament ens apareixerà l’escriptori del servidor. Si hem activat l’opció -fullscreen ho veurem a pantalla completa, i per a eixir haurem de polsar F8. Sino, sen’s obrirà en una finestra:

I fins ací el curs accelerat de control remot. En properes entregues, alguns temes interessants com el boot-on-lan i algunes coses més. I recordeu:

Feu sempre el que jo dic, no el que jo faig.
 

 Technorati Tags: Ubuntu, Control Remot, vnviewer, ssh, Linux, Remote Desktop

Ara que quasi tot el món te una memòria flash USB, o un disc dur extern, o dispositius similars, he trobat (via Kriptopolis) un programeta simple que potser siga útil. Es tracta d’un autorun per a Windows que es pot executar quan es connecta, i, en cas de que l’USB en qüestió s’haja perdut, proporciona informació sobre el propietari i demana a qui l’haja trobat que el torne.

Una vegada hem clicat a Acceptar, ens apareix un missatge amb més dades:

Per a personalitzar-lo sols s’han d’editar un parell de fitxers de text amb el missatge que volem que aparega a l’avís. D’aquesta manera, si hem perdut el nostre pendrive, facilitem un poc més a qui l’ha trobat la feinada de fer-lo arribar al propietari.

I ara, canviant de terç, vos conte l’últim invent que li he afegit a la meua Ubuntu. Es tracta de la parella Xgl + Beryl (Beryl, abans conegut com a Compiz). És un gestor de finestres (com Metacity per a Gnome) basat en la llibreria gràfica OpenGL, que afig efectes realment impresionants a l’escriptori i les finestres, com per exemple, el cub per a canviar d’escriptori, o la possibilitat de fer que les finestres siguen transparents. L’instal·lació és molt senzilla, l’he fet seguint aquest manual, i si teniu una bona targeta gràfica (sobretot una Nvidia o una ATI) vos funcionarà de meravella. També podeu vore un video de com funciona. Proveu-ho, és realment impressionant.

 Technorati Tags: USB, Pendrive, Xgl, Compiz, Beryl, Ubuntu, Dapper

Perdó, no dels emuladors. És una màquina virtual. I quina màquina!

Alguns potser trobeu açò un poc antiquat, la veritat, però no ha sigut fins avui que m’he decidit a provar VMware, desprès de que QEMU em deixara un poc decebut.

Va ser de casualitat, l’altre dia, navegant pels fòrums de esDebian, que vaig trobar un post sobre instal·lació de Windows XP sota VMware Server. Això em va dur fins el bloc de l’autor, que ha creat un tutorial en dos parts on explica com instal·lar VMware i fer còrrer qualsevol SO.

I vet aquí que m’he quedat de pedra davant la potència de la màquina virtual. Em sembla que utilitza 192 dels 512MB de RAM que te el meu ordinador, però, al contrari que QEMU, no es ralentitza gens, m’ha reconegut la xarxa, i quan m’he posat a treballar sobre éll (instal·lant Firefox, MSN Messenger,…) no he trobat cap diferència amb el Windows que tinc instal·lat a la primera partició del meu disc. L’única pega és que potser algunes coses com el lector de targetes SD, el so,… poden no funcionar del tot, però és més que suficient per a instal·lar els quatre programes de Windows que t’obliguen a utilitzar en classe de pràctiques .

Bé, ací vos deixe els enllaços als tutorials que he seguit:

• Instalar Windows XP en Ubuntu con VMWare Server – Parte 1
• Instalar Windows XP en Ubuntu con VMWare Server – Parte 2
• [ACTUALITZACIÓ 18/12/07]: Les entrades anteriors han desaparegut, podeu provar la catxé de Google (ací i ací), o directament preguntar a Google.

Em sembla que és una traducció d’algún altre lloc, però, en qualsevol cas, fa el paper. Proveu-ho, no vos decebrà.

 Technorati Tags: VMWare Server, Linux, Windows XP, Ubuntu

Potser alguns de vosaltres vos heu trobat en aquesta situació algun dia. Resulta que (per causes alienes a la nostra voluntat, i coaccionats pel sistema) ens hem vist obligats a instal·lar un sistema Window$ al nostre ordinador, on tenim, a més, el nostre GNU/Linux habitual. Com bé sabreu, el simpàtic sistema de MS es carrega el MBR (Master Boot Record), i amb això el gestor d’arrencada que tingam instal·lat (GRUB, LiLo,…). Per tant, ens deixa sense poder accedir a Linux.

Però no patiu. Tot té solució (o quasi tot). Com que m’acaba d’ocòrrer, vos pose el que m’ha funcionat a mi. Podreu trobar diverses formes de fer-ho, i segurament sols funcione una, així que ací teniu el que he fet jo:

1. Iniciar una distribució Live-CD, tipus Knoppix, Ubuntu Live,… i entrar a una terminal amb permisos de root.
2. Entrar al mode de comandament del GRUB, amb l’ordre grub.
3. Executar find /boot/grub/stage1. Això ens dirà la partició on s’ha d’instal·lar el GRUB.
4. Executar root (hd0,X), on (hd0,X) és el resultat de l’ordre anterior.
5. Finalment s’instal·la GRUB al MBR amb l’ordre setup (hd0).
6. Eixim amb quit, reiniciem, i ja tenim el nostre flamant gestor d’arrencada .

Ara sols hem d’afegir una línia al fitxer /boot/grub/menu.lst per a que aparega el sistema Windows que hem instal·lat, i llestos.

Bé, com ja he dit, això és el que m’ha funcionat a mí. Hi ha un parell o tres d’alternatives més. Per a més detalls, pregunteu al totpoderòs.

 Technorati Tags: GRUB, Rescue, Windows, Installation, Linux

No, millor Debian i Ubuntu!

Ara que tinc temps (he acabat els exàmens!), i arran d’instal·lar Ubuntu Dapper a l’ordinador gran, he decidit que té massa coses bones com per a no tindre’l al portàtil.

El que més em va sorprendre és la seua facilitat d’instal·lació i ús. El CD inicia una versió live del sistema, i et col·loca una icona a l’escriptori que diu “install“. Molt suggeridor . Al executar-lo, s’obre l’instal·lador, completament gràfic i molt millorat, amb un sistema de gestió de particions al més pur estil Partition Magic.

Una vegada instal·lat el sistema, m’avisa que hi ha actualitzacions de paquets disponibles. S’obre l’eina gràfica, es descarrega les actualitzacions i em deixa amb les últimes versions de tots els paquets, kernel inclòs. Després, gràcies a Easy Ubuntu, remate la feina amb codecs per a vídeo i audio, ripejadors de CD, compresors, Java, Shockwave Flash (plugins per a Firefox inclosos) i ja tinc quasi tot el que necessite. Tot seguit, importe el correu d’Evolution des del sistema Debian i ja el tinc funcionant. També ho faig amb Liferea.

No cal dir que no he tingut cap problema amb el maquinari. La targeta wi-fi l’ha detectat i s’ha connectat només iniciar el live CD. El so funciona sense problemes, l’escalat de freqüència també,…

Però tot això és una fase de prova. Per a fer-ho he sacrificat la partició de Windorr, i encara tinc la meua estimada Debian esperant-me al GRUB. Encara que si tot continua així, acabaré substituint-la.

Ho he estat pensant uns dies. I he intentat analitzar el bo i dolent d’ambdúes distribucions. He llegit alguns articles al respecte i he arribat a algunes conclusions.

La primera i més important és de tipus ètic o filosòfic. Una de les principals raons que m’impulsàven a no deixar Debian és que és la distribució per excelència. El sistema operatiu universal, representa al cent per cent l’estil de vida i la filosofia del programari lliure. Tot (fins i tot el logotip) és lliure. Encara que això te alguns inconvenients, ja que per a determinades aplicacions o serveis (Java, Flash, Acrobat Reader, …) has de recòrrer a repositoris no oficials o a buscar-ho fora de debian.

Per això he pensat que no cal ser tan radical (des-radicalitzant-me? jo? m’estic fent major…xD). Podem sacrificar en una xicoteta mesura això per tal de disposar de serveis i aplicacions que ens fan més còmode el treball diari. I no crec que passe res.

I la segona raó que m’ha dut fins a Ubuntu és que pots disposar de les últimes versions de tots els programes. Això en Debian no passa MAI (excepte si uses la branca sid-unstable, que com el propi nom indica, les pots passar putes) . Quan un paquet arriba a la branca estable, ja fa mesos que estava publicat. I tot i que la branca stable (Sarge, ara) es extremadament robusta, crec que preferisc perdre un poc d’estabilitat per tal de tenir uns programes més actualitzats.

I com que continuaré tenint l’apt, en el fons se que serà com si no haguera canviat. I segur que podré estar tan agust com ho estic ara en Debian. Certament crec que Ubuntu és la distribució amb més projecció a curt-mitjà termini. Vos la recomane. A tots.

 Technorati Tags: Ubuntu, Debian, GNU/Linux, Linux

Cada vegada n’estic més convençut que amb Linux es pot fer de tot. I mieru si es poden fer coses, que fins i tot pot fer còrrer un Windows XP, o un Windows 98, o un altre sistema operatiu. Com? Doncs amb qemu.

Gràcies a un article aparegut a esDebian he aconseguit configurar-lo, ja que feia temps que el tenia instal·lat, però sense funcionar.

El mecanisme és molt senzill: apt-get install qemu

El primer que hem de fer és crear una imatge que servirà de disc per al SO virtual. Això ho farem amb l’ordre

qemu-img create NOM.img 2G

on NOM.img serà el nom de la imatge, i 2G serà el tamany (2 GB en aquest cas).

A continuació, amb un CD d’instal·lació de qualsevol sistema operatiu al lector, executem

qemu -hda NOM.img -cdrom /dev/cdrom -boot d -m 256

Amb això s’iniciarà una sessió a una nova finestra, i arrencarà des del CD.

Tardarà un poc, ja que no disposa de tota la memòria física de l’equip, però amb un poc de pacència en una hora o menys estarà llest.

I ja tenim el nostre sistema operatiu funcionant en una finestreta, i totalment operatiu.

Ja podem anar a dormir…

 Technorati Tags: Linux, Qemu, Windows

Alguns ja ho coneixereu, altres n’haureu sentit parlar, i alguns altres no tindreu ni idea del que és RSS. Respon a les sigles Really Simple Sindication (sindicació o subscripció realment simple). Bàsicament, és un fitxer que recull informació d’un lloc web (de notícies, blocs, …) i que s’actualitza al mateix temps que les pàgines web corresponents. Per tant, ens permet tenir informació actualitzada d’una forma molt senzilla. Si busqueu per pàgines d’aquest tipus, trobareu enllaços, imatges o botons amb l’inscripció RSS o Feed. Eixe enllaç vos durà al fitxer en qüestió.

Sí, sí, tot això és molt bonic però, com s’usa? L’únic que necessitem és un programa que sàpiga llegir el fitxer rss. Si sou usuaris de Firefox, hi ha una extensió anomenada Sage que vos permetrà llegir fitxers rss, sols heu d’afegir l’adreça igual que feu amb els vostres favorits.

Però per a mi, l’opció més còmoda és usar un programa agregador d’rss. Hi ha uns quants per ahí, com FeedReader, Awasu, RssReader,… per a plataformes Windows. I el que jo use: Straw, per a GNU/Linux. És una manera molt còmoda d’accedir a tots els llocs d’informació i blocs que visite habitualment, sense haver d’anar recorrent les pàgines web. A més, s’actualitza automàticament.

Vos recomane que ho proveu, és molt útil .

[ACTUALITZACIÓ 06/06/06]: Seguint els consells del Guiri, he provat l’agregador Liferea, i si bé en un principi potser no trobes moltes diferències (bàsicament l’estil i poc més) després te’n adones que és molt més configurable i sembla que està prou millor dissenyat (en quant a programació). Ja tenim més on triar

PD: Vous heu fixat quin dia és hui? xD

 Technorati Tags: RSS, Straw, Feed

Un dels nostres drets com a internautes és el de l’anonimat. Desgraciadament cap software ve configurat per a poder exercir aquest dret. Ací teniu una manera d’exercir-lo.

Si utilitzeu un sistema Windows, podeu baixar-vos aquest navegador, basat en Firefox i tema resolt.

Per als que useu un sistema basat en Debian (Ubuntu, Kubuntu, LinEX, Guadalinex,…) hi ha una extensió de Firefox que pudeu usar, jutament amb un proxy de Tor. Les instruccions per a configurar-ho són les següents:

apt-get install tor mozilla-firefox privoxy

Configurar privoxy com a client de tor:

forward-socks4a / localhost:9050

a /etc/privoxy/config

Configurar privacitat desitjada a /etc/privoxy/default.action, amb coses com:

+hide-forwarded-for-headers \
+hide-from-header{block} \
+hide-referrer{forge} \
+hide-user-agent{Privoxy/1.0} \

I posar el proxy al Firefox:
localhost, port 8118
per a tot (WWW, ftp, https, etc)

Obrir un navedador de proxy per a verificar que estem ocults, per exemple a:

http://www.my-proxy.com/com/info.php

I ja està. D’aquesta manera podreu navegar per Internet de forma anònima, sense deixar cap rastre, i sense que vos afecten restriccions ni censures. L’únic inconvenient és que pot ralentitzar un poc la connexió, al haver d’atravessar els proxys.
Vist via Barrapunto. Un poc més d’informació a kriptópolis.

 Technorati Tags: Tor, Navegació anònima, Firefox, Privoxy