No acostume a fer-me amb discos homenatge i coses d’eixe estil, em sembla que són (com el seu nom inidica) un homenatge d’altres artistes a algú que aprecien, la qual cosa està molt bé, però és poc atractiva per al fan d’a peu (qui no participa en cap sentit). Tanmateix, en aquest cas, tractant-se d’un dels grans en la música nacional, he fet una excepció.

Parlem, per si algú encara no s’ha situat, del disc tribut a Sopa de Cabra, titulat Podré Tornar Enrera. Val a dir que l’excepció no ha valgut molt la pena, tret d’uns pocs fets curiosos.

El primer d’aquests fets curiosos és la cançó que obre el disc, una versió de Camins a càrrec del grup Amaral, que, per primera vegada, canten en català. I no està malament, musicalment és molt acceptable i la veu és bona també.

Em vaig quedar parat quan vaig saber que Bunbury participava al disc, i vaig pensar “carai, que bé, el Bunbury cantant una cançó de Sopa, en català”. Ingenu de mi. Em sembla que l’home este va dir: “a vore, la cançó de Sopa més desconeguda, fosca i oblidada, eixa vull”. I així va fer, tant que fins i tot jo he hagut de repassar-me (físicament) la discografia buscant l’original. Es tracta d’una versió (cantada en castellà) de Viure, la cançó que tanca el disc Somnis De Carrer - Girona 83-87. No se si arribarà a un parell de vegades les que l’hauré escoltat. Fins i tot els propis Sopa es referixen a ella com:

Aquesta cançó no recordo bé ni d’on vé ni on va, tan sols sé que un bon dia ens hi vàrem trobar.

No comment.

Ara venen els que donen la talla. Primer, Gossos, amb una interpretació més rockera de Sota Una Estrella, molt bona. Un poc més avant, els bascos Kenzazpi amb Instants Del Temps, un tema roqueret també, i han eixit del pas prou airosament.

I la més esperada per mi: Lax’n'busto, amb el nou cantant, fent Els Teus Somnis. Se’m fa extrany pensar que son els Lax, no estic acostumat, però no està gens malament. Un positiu.

I la cançó que tanca el disc, dels propis Sopa De Cabra, un tema inèdit, molt de l’estil dels últims discos, tranquil, i no molt lluït. Per cert, es diu Seguirem Somiant, un títol molt adient.

La resta, morralla, remulla, palla. Es salva Hores Bruixes de Roger Mas, i la metamorfosi rumbera que ha sofert L’Empordà a mans de Ojos de Brujo, Sabor de Gracia i uns quants més. La taca negra: Pereza, l’equivalent masculí en nyonyeria i repugnància a La Oreja De Van Ghog, cantant (com no) El Sexo (que me hace feliz). Agonia.

La relació completa de temes és aquesta:

  • Amaral - Camins
  • Beth - Podré Tornar Enrera
  • Bunbury - Vida (adaptació de Viure)
  • Casa Rusa - Si Et Va Bé
  • Gossos - Sota Una Estrella
  • Jofre Bardagí - Per No Dir Res
  • Kenzazpi - Instants Del Temps
  • Lax’n'busto - Els Teus Somnis
  • Pastora - Quan Es Faci Fosc
  • Pedro Javier Hermosilla - El Boig De La Ciutat
  • Pereza - El Sexo (que me hace feliz)
  • Roger Mas - Hores Bruixes
  • Sabor de Gracia + Ojos de Brujo + La Troba Kung Fu + Gertrudis - L’Empordà
  • Shuarma - Si Et Quedes Amb Mi
  • Sidonie - El Far Del Sud
  • Sopa De Cabra - Seguirem Somiant

Trobe a faltar molta gent. Sent com són uns dels creadors de l’escena rock catalana, haurien d’haver participat gent com Els Pets, Ja T’ho Diré, Sangtraït (o els membres, ara dispersos, d’aquestes bandes) o fins i tot el gran Sisa, o Pau Riba. Què collons Pereza, Pastora i demés runa? (Amb tot el respecte).

Si voleu conèixer a Sopa De Cabra, feu-se amb el Ben Endins, i deixeu-vos d’històries. Per a mi, aquest disc no deuria d’haver eixit a la llum.

 Technorati Tags: , , , ,

OFF-TOPIC: Parlant de tot un poc, avui fa un any que la iaia se’n va anar de vacances, esperem que li vaja bé allà on estiga. Per ací estem tots bé.